Com veuríem la "realitat" amb una ment verge? Com són les coses sense el vernís feixuc dels conceptes, de les dicotomies, dels noms? Ens fan patir les coses i els successos o només les etiquetes que hi pengem? És impossible no fer-se aquesta reflexió després de llegir el poema següent de John Burnside (Dunfermline, Escòcia, 1955). La traducció és de Francesc Codina.
Poema circumstancial
Charity Graepel, de dos mesos d'edat
Abans que els noms de les coses
li arribin a la ment,
hi ha només una seqüència d'ecos:
els ulls humits i el cabell de color de rovell,
l'angle i l'encaix de l'os
sota la pell fosca i flonja-
i ella viu en un altre estat, on nosaltres
som fluids i indistints,
figuracions de so i alletament
que s'encenen i s'apaguen,
i allò que sap dels gossos, o la llum,
o l'aigua, és un misteri per a nosaltres,
que hi hem donat noms i ho hem perdut, una veritat resolta
en la gramàtica que ens revesteix i ens mina el pensament,
i n'enfosqueix la sobtadora meravella, el món impossible.
John Burnside