divendres, 14 de març del 2014

Arrels (1a part)




     Solament sabia que li deien Miquel i res més. Però en el transcurs d'aquelles tres setmanes a la sala d'espera de la unitat de malalts terminals vaig aprendre a diferenciar què és realment important i què no. Quan una persona és només centre no hi ha capes que llevar. Miquel era allò que deia, era allò que sentia i era allò que pensava, sense adulteracions ni autoenganys. Sense adorns, ni màscares; sense estratagemes ni artificis d'ocultació. Era essència pura, s'oferia ell mateix en cada paraula, en cada mirada, en cada somriure. Quan algú es lliura de manera íntegra a tu, quina importància té saber on viu, amb qui comparteix la vida o a què s'ha dedicat en els seus 70 anys de vida? Era una informació banal, accessòria, comparada amb la joia de compartir l'ànima despullada ―i per això radiant― d'un altre ser humà.

     No en vaig ser del tot conscient, però, fins a l'últim dia que vam parlar. El dia en què em vaig obrir a ell... i a mi mateixa.

     Ell ja estava tranquil·lament assegut bevent del gotet de plàstic quan vaig aparéixer per la porta. Solíem coincidir cap a les deu del matí, quan el personal de neteja ens feia eixir de les habitacions, però aquell dia vaig arribar més tard, arrossegant el deixant d'una nit d'insomni com si fóra un núvol de plom. Em va mirar de fit a fit amb aquells ulls quiets i profunds com intentant transmetre'm serenitat, però vaig abaixar la mirada amb l'excusa de comptar les monedes que duia a la butxaca per traure un café de la màquina. Va romandre en silenci, amb el got fumejant i les cames encreuades fins que el núvol de plom i jo ens vam deixar caure al sofà. Va deixar el got a la taula, es va girar cap a mi clavant-me els ulls:

     ―Què tens? Està bé ton pare?

     ―Sí, l'acabe de deixar amb la doctora. És que hui tinc un mal dia, això és tot.

     Ell seguia mirant-me pacientment, jo el mirava de cua d'ull. Des de la primera vegada que vam coincidir en la saleta d'espera la conversació fluïa cap a temes molt diversos i expressàvem les nostres opinions amb franquesa, però no havíem parlat de circumstàncies personals. En el meu cas per omissió, en el seu, perquè no li havia preguntat. No obstant, des del primer moment la complicitat i la confiança eren totals. Supose que el fet que era un ancià i, a més, dotat d'una saviesa especial em feia sentir més còmoda. Com alliberada, no sabia de què. Més tard em vaig adonar que es tractava d'alleujament per no haver d'interpretar cap paper ni simular que era més superficial del que realment era, tal com em passava amb els xics de la meua edat. No parlava gaire, però els seus ulls tranquils i alhora d'una vivesa desconcertant em parlaven com ens parla la remor de la mar... Eren dos bocins de mar espurnejant sota el sol del migdia. Davant de la immensitat aquosa d'aquella mirada podia notar en mi, quasi de manera tangible, una mena d'enfarfec, d'encotillament rígid, com si la meua pell fóra el vidre fred d'una botella surant en aquella mar. Solament vaig poder sentir a frec la brisa marina durant uns segons: va ser el dia en què em va dir mentre m'observava com em retocava el maquillatge: "No perdes el temps en l'envoltori. La bellesa està en allò que irradies". I, com si haguera pronunciat un conjur màgic, vaig sentir com el meu cos es fonia i em convertia en la papallona que duia tatuada al muscle... per uns segons.

     Aquell matí, però, la desesperació empenyia el vidre amb la força de la lava roent.

     ―És que... ―em vaig aturar per escurar-me la gola com un intent d'espitjar les ganes de plorar cap avall― hui complisc 40 anys... ―per sort no va intentar felicitar-me, m'hauria posat de mala llet― ...i això ha fet que em plantege moltes coses...

     Vaig gosar mirar-lo per fi cara a cara. La dolcesa de la seua mirada em va encoratjar a buidar el pap. Curiosa l'expressió: el pap, més a prop de la boca que no del cor...

     ―Veure mon pare a punt d'abandonar aquest món m'ha fet ser conscient de la meua pròpia mort. Sí que se m'havia passat pel cap alguna vegada, però em sentia jove i amb molt de temps per davant.

     ―Temps per fer què?

     ―No sé... realitzar-me en la faena, consolidar una relació de complicitat i amor profund, formar una família... el que volen tots, no?

     ―I no ha sigut així?

     Vaig sentir un mos a l'estómac i vaig avançar d'un bot cap a la punta del sofà. Em vaig alçar i em vaig asseure a l'ampit de la finestra. Era de marbre i estava gelat. Els vidres, quasi opacs, només deixaven entreveure les taques fosques oscil·lants dels arbres del passeig. Sense deixar de mirar-hi vaig respondre amb dificultat, com si cada paraula l'haguera de desenterrar d'un llot apegalós:

     ―Doncs... no... exactament... Pel que fa a la realització laboral: zero. Sóc una periodista en l'atur i sense ni un duro. Ah, i de relació amb complicitat, res de res: tinc parella però des del primer dia que tenim problemes per entendre's. És una frustració tan gran! Ho intente amb totes les meues forces... però... estic esgotada!

     Notava com havia agafat carrereta parlant de la meua relació espinosa amb l'Andreu i m'estava embalant massa. Em vaig mosssegar la llengua i vaig afegir, per resumir:

     ―En fi, que sóc un fracàs total. Amb 40 anys no he aconseguit res del que m'havia proposat.

     Miquel va arrufar les celles en sentir això i, en un to que em va semblar una mica irònic, va dir:

     ―Així que no has aconseguit allò que deies que volen tots...

     ―Què vols dir?

     ―Series feliç amb un treball com a periodista i un xicot amb qui et comunicares millor? Potser amb un fill? És això el que necessites?

     ―No t'entenc.

     ―Potser confons el que vols tu amb el que socialment és aconsellable. El que diu la societat que és una vida exitosa és només un punt de vista i, per tant, relatiu.

     ―No, és el que vull jo també.

     ―Quan treballaves com a periodista, eres totalment feliç? Feies un periodisme que t'omplia? I ho series amb un altre home, series capaç de deixar la teua relació sense resoldre?

     Va fer una pausa breu. Es van sentir els colps de fuet del vent contra els vidres igual que les seues preguntes contra el meu cor. Al cap d'uns instants va reblar:

     ―Què et manca realment, Sílvia?

     Com que estava amb el cap cot i no deia res, va prosseguir:

     ―Et posaré en una situació límit perquè ho entengues: situa't en el moment de la teua mort. En aquests moments no hi ha rastre de la societat, estàs tu sola amb la teua ànima. La gent es passa la vida pensant més en el verb fer que en el verb ser. Però en el moment que vas a deixar el teu cos, no t'importa gens el que has fet, sinó el que has sigut. Diuen que et passa tota la vida per davant com una pel·lícula, però no t'entetindràs en els detalls dels èxits o fracassos relatius, això passarà a un segon terme i emergirà amb força el que has sentit tu i el que has fet sentir. En aquests moments veus per fi amb total nitidesa allò que és realment important i ho has deixat de banda entretinguda amb les batalletes efímeres del teatre de la vida: la teua essència. Una part de tu que no has deixat sorgir i ara, en el moment de la mort, és quan prens la distància necessària per veure-ho. Veuràs que el balanç final el faràs amb un altre paràmetre diferent del de la societat: si has conegut o no aquesta essència, si has seguit la partitura de la teua ànima. En altres paraules: si t'has conegut per dins i has seguit el que et deia el teu interior més profund.

     El mos de l'estómac es convertí en una garra prement-me totes les vísceres com un mayoc. Em tremolava tot el cos i sentia punxades al cor. Era com tindre una tempesta salvatge amunt i avall i sentia que em marejava. Només em passaria si rebentara, esclatara, esclafira...

     ―Prou! Jo què sé què vull. ―vaig escopir amb la veu trencada, i va ser el tro que desfermà la tempesta. Les llàgrimes redolaven veloces com estels fugaços galta avall cremant-me la pell.

     Vaig estar una bona estona plorant en silenci, sense sanglots ni gemecs, però tremolant com un nounat al primer contacte amb l'exterior. I, d'alguna manera, era així. A través d'una cortina boirosa de llàgrimes vaig veure Miquel acostar-s'hi i separar-me els cabells de la cara amb tendresa. Em vaig deixar abraçar. Vaig sentir un embolcall de calidesa que em penetrava pell endins i em reconfortava.

     No sé quant de temps vam estar així, jo no haguera volgut que acabara mai aquell moment, però una infermera va guaitar per la porta i va fer un gest a Miquel indicant-li que isquera. Potser la persona a qui cuidava el necessitava. Em va agafar les mans i em va dir, mirant-me als ulls:

     ―Recorda't de valorar la teua vida amb l'únic paràmetre que es manté fins al moment final.

     I va caminar molt lentament cap a la porta, capficat en alguna cosa. Quan estava ja eixint, es va aturar i em va dir:

     ―Sílvia, les persones que hem conegut el dolor profund sempre serem... diferents.

     Estava desconcertada, com podia ell saber...? És possible que ho sabera només mirant-me? No m'eixia la veu, però va entendre pel meu gest que m'havia de dir alguna cosa més:

     ―Diferents... el dolor fa que ens cresquen arrels.

     Dret davant de la porta amb els cabells platejats i els solcs de la cara il·luminats per la claror que entrava em va fer la impressió d'una olivera vella que endinsava les arrels avall, molt avall, buscant la profunditat.