Camps, la crisi, que malament que està Espanya... Em mire el got de rom amb cola mentre el meu amic es desfoga i no sé si estic marejada per l'alcohol o pel martelleig insidiós dels mateixos temes a tot arreu. Ni tan sols se salva la nit de Cap d'Any! Amb l'excusa d'anar fora a fumar (no m'imaginava que algun dia agrairia la llei antitabac), em vaig escapolir d'una trepanació de cervell imminent.
Mentre fumava vaig pensar que el meu amic no tenia la culpa: de què volia jo que parlara si no es parla d'una altra cosa als mitjans convencionals? Em va vindre al cap un articuento de Millás que em va donar temps de llegir dreta enmig d'una llibreria: deia que nosaltres no tenim opinions, sinó que les opinions ens tenen. Uniformitzats i incapaços d'apartar els ulls del nostre melic. Hi ha més notícies al món, hi ha més persones que sofreixen. I no vaig poder evitar una fiblada de dolor en recordar una història que vaig llegir feia poc en The Guardian: una xica òrfena de Myanmar havia sigut violada, maltractada i a punt de morir cremada per la família a qui servia. Actuaven impunement: la xica no tenia papers. Va ser enviada a un camp de refugiats de Bangladesh. Llevat d'algun metge compassiu, a ningú importava si vivia o moria. La seua existència no importava.
El pitjor de tot és que no es tractava d'una immigrant il·legal, sinó que provenia d'una ètnia musulmana, els Rohingya, històricament localitzada a l'oest de Myanmar; no són uns nouvinguts, ja que han habitat aquesta zona del país des de fa segles. La dictadura militar instaurada en 1962 els va negar la ciutadania en la seua pròpia terra, en un intent d'uniformització de la població, de majoria budista. No tenen cap dret: ni a posseir terra, ni a viatjar fora de les seues aldees, ni a reparar els seus santuaris, ni tan sols a rebre educació o fins i tot casar-se i tindre fills sense un permís que el govern rarament concedeix. I no s'acaben ací les seues humiliacions: els Rohingya estan subjectes a una mena d'esclavitud moderna: són forçats a treballar en projectes d'infraestructura que inclouen la construcció d'aldees model per als birmans que intenten desplaçar-los. Per això molts intenten fugir a Bangladesh. El nombre va augmentant i ja arriben als 300.000. D'aquests, només 35.000 estan registrats en camps de refugiats i reben alguna mena d'assistència. La resta viu en camps improvisats en condicions deplorables, víctimes d'epidèmies constants i inundacions. La seua desesperació arriba a tal extrem, que s'aventuren cap a l'oceà en barques de fabricació casolana. Molts d'aquests viatges finalitzen abruptament quan les patrulles navals tailandeses i malàisies els intercepten. Però no els retornen a terra, com caldria suposar, sinó que els forcen a endinsar-se en aigües profundes: els deixen morir.
La imatge d'aquestes persones surant en l'oceà, abandonades i aterrides, i la de la xica cremada, respirant dolorosament, m'ha perseguit durant molts dies. Quanta desolació, quin dolor més terrible i amarg! No importar a ningú, que et deixen morir...
I tot perquè són diferents: no tenen drets perquè practiquen una altra religió. Com que no encaixen en una idea uniformitzadora d'estat budista simplement els neguen fins i tot el dret a existir. Igual que han fet els mitjans de comunicació globalitzats. No tenen cabuda en un sistema cada vegada més uniformitzat en els seus continguts.
Els Rohingya es quedarien molt desconcertats si algú els diguera que en un altre país no molt llunyà del seu, musulmans com ells discriminen i fustiguen una minoria que no resen com ells. Es tracta de l'ètnia kalash, situada a les muntanyes del nord de Pakistan. Són de pell més blanca (inclús s'ha parlat d'un possible origen grec), les dones no porten vel, els hòmens poden beure vi i adoren un complex ventall de déus. A més, és curiós el fet que hòmens i dones són considerats iguals. Les comunitats musulmanes dels voltants estan escandalitzades davant de tanta diferència i insolència religiosa (de fet la zona on viuen els kalash l'anomenen Kafiristan, "país dels pagans"), i per això els volen forçar a abandonar la seua cultura i la seua religió i convertir-se en musulmans. Potser no saben que la religió dels kalash és anterior al Budisme i a l'Islam. Però els kalash són una ètnia orgullosa de la seua identitat, segons el testimoni d'un d'ells: "La gent ens diu que hauríem de convertir-nos en musulmans. Nosaltres els diem que es convertisquen en kalash". Tot i així, molts han sucumbit per obtindre millors condicions laborals i d'educació. "El govern ens tracta com animals, i aquesta vall com un zoo", diu Khaliq, l'ancià de la tribu.
Però el més desconcertant de tots els casos d'intolerància que he llegit últimament és el dels Cherokees nord-americans. De segur que heu pensat que són ells els discriminats. Doncs no: sorprenentment són ells els intolerants. Dins de la nació Cherokee hi ha membres de raça negra descendents d'antics esclaus de cherokees benestants. Des de feia segle i mig eren considerats ciutadans cherokees amb tots els drets, fins a l'any 2007, en què es va celebrar un referèndum per requirir la "sang índia" i quasi tres mil cherokees negres van perdre el seu estatus, incloent-hi el dret a ajuda alimentària i a assistència sanitària. Com pot ser que una nació perseguida de sobte es torne racista? Tal volta la clau la té el factor polític: el referèndum es va celebrar poc abans d'unes eleccions molt controvertides on el vot dels cherokees de raça negra tenia el potencial per a canviar el resultat.
Tot això m'ha fet reflexionar profundament en les misèries del gènere humà. I he arribat a la conclusió que la majoria de tensions i conflictes actuals tenen la seua base en la intolerància, que unida a l'ànsia de poder origina les crueltats més horroroses. Pense en els hutus i tutsis, en la guerra als Balcans, en els talibans, en la violència masclista...
D'una banda tenim la tendència humana a rebutjar la diferència, a desconfiar de tot allò que no encaixe en la nostra manera de veure la vida. I ara estic parlant d'una escala més menuda, fins a arribar a les relacions personals. Molts problemes de convivència que tenim amb familiars, amics i companys és perquè no sabem conciliar les diferències. Recorde un amic que va anar distanciant-se de mi, entre altres coses, perquè ja no teníem tantes coses en comú: jo era professora d'adults i ell de secundària.
D'altra banda, tenim la tendència a imposar el nostre punt de vista, a qualsevol nivell, que no és una altra cosa que l'aferrament cec a una identitat, que quan degenera porta els governs a negar els drets humans bàsics als que són diferents. La base de tot aferrament és la possessió. Defenem les nostres idees, cultura i creences perquè s'apodera de nosaltres un sentiment de possessió: són les nostres idees, la nostra religió, etc. Està bé i és completament lícit sentir-se orgullós de la teua identitat, religió, cultura, etc. Una altra cosa és deixar que aquesta identitat et posseïsca i es convertisca en una idea malaltissa, i aleshores has de defensar-la perquè veus perills pertot arreu, qualsevol cosa diferent és una amenaça. És com una mena de paranoia. No puc evitar-ho, em ve al cap la imatge de Golum i l'anell.
Però tant la intolerància a la diferència, com el sentit possessiu de la identitat, tenen la seua base en la por. No sé qui deia que tot es reduïa en la vida a dues forces antagòniques: l'amor i la por. I té sentit, perquè quan rebutgem algú que no és com nosaltres, o quan ens aferrem a una identitat religiosa o cultural, ens mou la por. La por a enfrontar-nos al nostre buit, que necessitem omplir amb referents religiosos, culturals, polítics, etc., que ens facen sentir que pertanyem a un tot, que no som sers indefensos. Creure que pertanys a un grup et dóna seguretat i certesa davant de la incertesa de la vida. Creure en idees sense qüestionar-les et permet esquivar la complexitat de l'existència humana. Així doncs, davant de l'escut de la identitat gregària qualsevol diferència representa un perill gran: es pot formar una esquerda que faça trontollar tota aquesta protecció. Pot abocar-te de la suposada claredat a la zona de clarobscurs. La llum falsa de sentir que comprens l'existència a través d'un filtre enganyador pot donar pas a la foscor real.
És clar que necessitem coses que ens òmpliguen per seguir endavant, però si no reconeixem la por bàsica com a sers humans mai ens alliberarem de les cadenes que ens esclavitzen: la manipulació publicitària, la uniformització dels mitjans de comunicació, el dogmatisme religiós i polític, etc. Cal dir: prou! a tanta faramalla que s'aprofita de la nostra por per fer-nos esclaus del seu poder.
No obstant això, enfrontar-nos a nosaltres mateixos i qüestionar les nostres idees no és suficient per posar fi a la intolerància i la crueltat. Cal un element més: l'empatia, la compassió. Segons els estudis i experiments del professor de la Universitat de Cambridge Simon Baron-Cohen, el "mal" és en realitat una manca d'empatia. Les persones que són considerades roïnes o cruels estan simplement en un extrem de l'espectre d'empatia: "Zero graus d'empatia significa que no saps com interactuar amb altres, o com anticipar els seus sentiments o reaccions. Els pensaments i sentiments de la gent estan fora del teu radar. La conseqüència és que creus al 100% que les teues idees i creences són correctes, i consideres equivocat o estúpid qualsevol que no manté les teues creences." Aquest professor considera l'empatia com el més valuós recurs en el món, i es lamenta que la psicologia la ignorara durant un segle, així com els educadors, que simplement assumeixen que el xiquet o la xiqueta la desenvoluparà per si mateix/mateixa. Les paraules següents de Simon Baron-Cohen em semblen perfectes per a concloure: "L'empatia és com un dissolvent universal: qualsevol problema immers en ell esdevé soluble. A diferència de la indústria armamentística que costa milions de dòlars de mantindre, o les presons i el sistema legal que costen també milions de dòlars, l'empatia és gratuïta. I, al contrari que la religió, l'empatia no pot, per definició, oprimir ningú". I afegiria: i a més et permet relativitzar els teus problemes. I la crisi.